Aquesta ha estat la segona sessió magistral de l'assignatura, que en principi hauria d'haver servit per agafar-li una mica la dinàmica al professor i al temari, però ha començat a contra-peu, i és que ens han comunicat que seria la segona i última que faríem amb l'Antoni Bardavio. Hi ha hagut un sentiment generalitzat de desànim, perquè havia sabut connectar amb nosaltres amb molt poca estona compartida, i és que es fa difícil tornar a començar quan ja t'estas acostumant a la manera de fer d'una assignatura. Però tot i això, la sessió ha transcorregut amb una serenitat gens empeltada de comiat i ha estat certament enriquidora.
De la sessió d'avui em quedo amb la col·laboració entre companys i companyes de classe, i amb la construcció col·lectiva que hem fet de coneixement, talment com es demana que facin els infants quan es treballa per projectes. Tenint en compte la situació de la qual partíem, i és que tot el que havíem fet sobre didàctica del coneixement del medi social eren dues hores la setmana anterior, m'ha sorprès molt positivament totes les idees que han arribat a sortir de forma col·lectiva, en forma de màximes, o més aviat de capacitats que crèiem que hauria de contenir el currículum pel que fa a les ciències socials. Penso que jo sola potser n'hauria pogut pensar bastantes de les
que han sortit a classe, però si no hagués estat per les aportacions dels meus companys i companyes, el meu coneixement s'hauria quedat coix. I m'agrada pensar que, d'alguna manera, gràcies a les meves aportacions hi ha alguna persona que també s'ha enriquit una miqueta com ho he fet jo!
La pregunta que m'ha suggerit aquesta sessió és: si està comprovat que en grup funcionem millor, per què ens entestem en mantenir aquesta societat tan individualista? Aquesta pregunta m'ha fet pensar en una anècdota que ens va explicar un professor de filosofia ja fa molts anys, a l'institut. Deia que una vegada, a Mèxic, unes persones van voler anar a examinar la gent de les comunitats indígenes de Chiapas per tal de don
ar-los una mena de graduat escolar. Quan els van repartir els exàmens, aquests es van posar en grup a discutir sobre quina podia ser la millor resposta a cada pregunta, i els examinadors, escandalitzats, els van dir que com se'ls acudia copiar, que eren uns tramposos, i els van obligar a separar-se. La reflexió que els indígenes van fer sobre aquest fet va ser molt senzilla: nosaltres sempre ho resolem tot en grup perquè 15 cervells sempre pensen millor que un, quin sentit té voler-ho arreglar tot un home sol?
I com a il·lustració de la meva reflexió d'avui, una imatge que parla de la diversitat del món, però ja no només de la diversitat de persones sinó de punts de vista, de formes de fer les coses, i la veritat (que
de vegades no es veu tan clarament) que la nostra manera de fer les coses no té per què ser la millor, i que necessitem un món on hi càpiguen molts móns.
