La tercera sessió magistral de l'assignatura ha girat entorn a la sostenibilitat, com tractar-la a l'Escola Bressol, i la Carta de la Terra.
L'activitat que hem fet de pensar un desig per al planeta cadascú m'ha fet pensar bastant. En primer lloc m'he adonat que la majoria de nosaltres teníem desitjos poc elaborats, tots bastant iguals i una mica tòpics. No sé si això es deu a la falta d'esperança, al fet de ser una activitat de classe, o bé a la consciència de com de malament està la qüestió ara per ara, però m'ha desencantat una mica que tot un grup de futures mestres no tingués uns desitjos una mica més utòpics, però també més imaginatius. Tot i això, de la classe d'avui no em quedo només amb aquest mal regust, sinó que crec que n'he pogut extreure coses positives.
Realment, el canvi no només depen de si ensenyem o no als infants educació per a la sostenibilitat, és evident que el canvi ha de ser social. I que comença a la mateixa escola, però no només a l'aula com a part del currículum sinó de fet, amb l'actitud que el mateix centre i la comunitat educativa pren envers aquesta problemàtica. Així doncs, el canvi ha de ser realment profund, de forma que afecti no només al discurs sinó també a la manera de fer i a la pròpia organització interna del centre educatiu, i que aquest canvi arribi a tots els agents que formen part de la comunitat.
La pregunta que m'ha suggerit la sessió d'avui suposo que és la que està a la ment de qualsevol persona que treballa per un canvi "de xip", i és: tot això que fem, tot això que promovem, servirà realment d'alguna cosa? I crec que sí, que ha de servir necessàriament perquè el que sí que tinc clar és que si no hi fem res, si no intentem canviar la mentalitat de la majoria de la societat, ni educar els infants en una forma de viure més integrada i respectuosa amb el planeta que compartim amb la resta d'éssers vius, llavors sí que podrem estar segurs que la cosa està perduda.
Aquesta reflexió em porta a adjuntar un video d'Eduardo Galeano recitant un fragment del seu text "El derecho al delirio" al programa Singulars de TV3, on durant gairebé 5 minuts i mig fa una descripció del món
que ell somnia. És un text que a mi em fa plorar, perquè diu coses tan boniques i simples que sembla mentida que hàgin de ser utopies, però alhora queden encara tan lluny que semblen impossibles. Crec que tothom que aspiri a ser mestre i vulgui que els seus alumnes estimin el seu entorn hauria de veure aquest vídeo i espero que qualsevol d'ells quedaria igual de tocat que jo quan me'l miro.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada